ENTORN
i NATURA
2009-2010
entorninatura.blogspot.com
Durant molt
de temps, he recollit sensacions i estímuls del meu entorn,
sense cap aparell, càmera, vídeo, gravadora, o similar;
simplement gaudint del meu entorn més immediat amb
l'observació continuada del dia a dia, del cel, dels núvols,
del paisatge, dels arbres, de la pluja, del vent...
En aquest
escrit intente explicar com i per què em vaig veure abocat a
expressar tot el que sent quan contemple el meu entorn, triant com a
mitjà la fotografia per a transmetre-ho.
L’home
pot fruir de la natura, no sols al nivell més pràctic o
bàsic, com la resta d’animals, també pot fer-ho a
altres nivells, com l’emocional, el plàstic, el sensorial i
l’espiritual o místic.
La relació
natura–home és inevitable. Som natura, però
a més, tenim una particularitat que ens diferencia de la resta
de membres components de la natura: l’home pot reflexionar-hi.
En el meu
entorn més immediat, la natura ofereix espectacles plàstics
del més alt nivell, donant la possibilitat de complaure’s
sensorialment. De mica en mica, com les bones relacions, la natura
més immediata et marca, deixa petjada, creant un cúmul
de records, una biblioteca que podem llegir en qualsevol moment: un
bon poema, una narració surrealista, un bon assaig, un relat
costumista... La relació de llibres que cadascú té
en la biblioteca més privada i íntima. El temps crea
una barreja de records, sensacions, i estímuls que arriba al
més profund del meu interior. No oblidaré mai el cel i
la llum del sol del dia que va morir ma mare. També els dies
de pluja són molt especials per a mi, realment de felicitat
absoluta, i les passejades nits d'estiu (i Raimon), i el vent de
ponent i la seua claredat, i la gelor dels matins a l’hivern...
Amb
aquesta petita mostra d’algunes imatges capturades al meu entorn
més immediat –la Plana Baixa, Nules, Vila-real, Borriana,
les Alqueries, Aín, Eslida, l’Alcalatén, Alcora, el
pla de l'Arc, la Vall d'Alba, els Ports, Xiva de Morella, etc–
volen ser un encontre amable entre les nostres reflexions pràctiques
diàries i les grans reflexions que cada persona intenta
acomodar en el seu interior.
Alhora,
l’estètica, l’espiritualitat i l’observació són
conceptes que, relacionats amb la natura, formen una barreja molt
interessant per a gaudir reflexionant, sensació que he pretés
plasmar en les meues imatges.
M’agradaria
fer un xicotet i resumit recorregut de l’aprenentatge, fins arribar
a les imatges creades per al projecte.
Ja fa molts
anys, a mitjans dels huitanta quan començava a interessar-me
la creació plàstica, en descobrir a Franco Fontana
(Mòdena,1933), vaig veure que la natura i l'entorn més
pròxim es poden revisar i interpretar. Amb Fontana podem
delectar-nos en les terres italianes. L’Emília-Romanya i la
Toscana són dues de les regions que més ha retratat.
Interpreta com ningú fins aquell moment el paisatge i el
color. Podem introduir-nos dins de les imatges, tal com ell les
construeix. Fotografia el paisatge amb diapositives, les projecta i
torna a insistir-hi, fa altres preses de la projecció, buscant
dintre de la imatge. El resultat és molt potent: el paisatge
es converteix en alguna cosa més –sensorialment molt
interessant– i arriba a l'interior de l’espectador.
Després,
en 1988, vaig tenir la sort que un professor de l´IEFC
(Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya) demanara fer
un treball sobre Ansel Adams (EEUU, 1902-1984). Però és
anys després quan comence a descobrir al gran Ansel Adams,
espiritual, creador, amant de la bellesa. És l’home de la
plàstica que interpreta la natura des d’un punt de vista
místic, crític i reflexiu, amb un sentit de la
plasticitat molt diferent a la resta de creadors, busca sempre traure
l'interior del paisatge. El seu treball se centra al Parc Nacional de
Yosemite de EEUU. Quan arriba a la vellesa, es dedica a fer
conferències per totes les universitats del món contant
la seua gran experiència de vida, amb la natura i la
fotografia. El sistema de zones és una gran eina de treball
per a la fotografia; gràcies a Adams, la gran majoria de
fotògrafs vàrem tenir la nostra estrella polar per a
orientar-nos en les nostres travessies.
En
“The Desert Seen” (1996) de Lee
Friedlander (EEUU, 1934) vaig descobrir el plaer de la immediatesa de
la presa, sense retoc. És un fotògraf reflexiu en la
seua intencionalitat, i la seua natura la pots veure, i palpar-la
a l’entorn més immediat:
matolls, cards, males herbes, arbres... Plàsticament és
d’impacte clar i sincer.
També
recorde els cels d’Alfred Stieglitz (EEUU, 1864-1946). Presenta una
visió abstracta i sensual del cel, que realment és un
estudi realitzat al principi de la seua carrera en Suïssa, en
1888, amb la finalitat de determinar el temps d’exposició en
les parts d’un paisatge. Aquestos estudis formals produeixen un
enllaç entre la part formal i l’emoció.
Eixa
mateixa emoció la vaig trobar amb el
meu fill d’onze anys que, mentre estava fotografiant una tarda el
cel, em va dir: “Pare!!, Aquest cel no sé que té que
emociona; com a mínim em ve al cap alguna cançó”.
L'escena es produeix així: eixim del cotxe els dos, jo mire el
cel i veig que puc fer alguna fotografia. En traure la càmera
de la bossa el para-sol cau per terra, el meu fill el recull, jo em
pose a fer preses del cel i ell s’adona del motiu a fotografiar.
Als deu segons diu la frase anterior. Realment comence a fotografiar
el cel perquè és emocionant, simplement.
Per a
finalitzar aquest recorregut sobre els meus inspiradors, no puc
deixar d’esmentar al gran Joan Foncuberta, que tant ens ajuda a
reflexionar sobre moltes coses, també sobre la natura, amb un
bon humor i una ironia encomiable. Com no recordar algun dels seus
projectes? “Herbarium”és una reflexió sobre els
transgènics; “Fauna” és impressionant: la reflexió,
la natura fora de “si”. Foncuberta pregunta: “Pot la biologia
imposar límits a la forma?”.
El
meu projecte ha de donar les gràcies contundentment a tots
aquestos creadors i a les seues virtuts i reflexions. És
després de veure el meu treball quan descobrisc a tots ells
dintre de mi i uns petits reflexos de les seues obres, en les meues
fotografies.
El projecte
que presente, pretén que l’espectador pense en el seu entorn
més immediat, interioritze les imatges que li oferisc, que les
treballe des de dins a nivell plàstic i intente expressar les
sensacions, reflexionant sobre el que fem tots els dies. És
una aposta simple, econòmica i fàcil d’executar. Sols
utilitzes el que la natura et dóna: tots els dies mires el
cel, les muntanyes, els núvols, els arbres...
Comprenc
que els meus creadors favorits quedaren perplexos en observar la
natura de Yosemite, la Toscana, un desert a Mèxic o els
paisatges de Suïssa; i en algun cas la fusió mística
de la persona i el paisatge per a tota la vida en un entorn
celestial. Però puc assegurar que el meu entorn també
et pot deixar bocabadat, com diu el meu fill, “AQUEST CEL TÉ
ALGUNA COSA QUE EMOCIONA”, sols has de mirar.
Tanque
l'explicació donant les gràcies a la persona que més
m’ha influenciat: mon pare. D’ell he aprés l'observació
pacient de la natura, per a respectar-la i voler-la. La primera
vegada que vaig veure mon pare mirar un taronger i treballar la terra
va ser una lliçó d’ecologia en un moment en què
jo no sabia ni que existia aquesta paraula. Anys més tard amb
la distància entre els dos, la visió era clara: Ell és
Natura.
Torne al
principi. Aquest és un homenatge a l’Entorn més
immediat, tant la Natura com les Persones que fan que nosaltres
cresquem per dintre: pares, mares, fills o simples creadors que
intenten explicar o expressar coses que eixen de dintre.
Reunir a
totes les persones que els interesse reflexionar sobre el món
que ens envolta i col·laborar posant un petit gra d’arena
per a construir la gran muntanya d’una ecologia espiritual,
mística, sensual, atractiva, en resum, transversal, és
l'objectiu final.
Xavier
Mariner
Vila-real,
19 de març de 2010